Eulàlia Rovira · Esmorteir l'esmorteït 17.09 / 31.10.20
Esmorteir l'esmorteït
Dicen que la mirada cenital es la mas poderosa porqué desde allí se controlan los suelos. Decimos que tenemos los pies en la tierra como signo
de estabilidad y cordura. Nos aferramos a la superficie como si fuera nuestra base y nuestro límite. Y bajo ella, situamos lo infranqueable.
Los invisibles, los infra-objetos: las minas, los muertos, el alcantarillado, los miedos y los imaginarios del subsuelo. La resistencia a entrar
en contacto con ese bajo-mundo es lo que nos lleva a construir un aparato de distanciamiento y prejuicio rastreable en la lingüística y la historia material de los suelos.
Por qué asociamos el progreso al crecimiento vertical? Por qué fracasamos al tocar fondo? Por qué "amortiguar" contiene muerte si lo que hace
es parar el golpe? Por qué hay sobreproducción y en cambio subcontratos?
Esmorteir l'esmorteït traspasa en vaivén la línea de tierra con la tentativa de disuadir la función jerárquica de las palabras y las estructuras
que ordenan un mundo de por si inestable.
Esmorteir l'esmorteït
Sembla que la mirada zenital és la més poderosa perquè des d'allà dalt es controlen els terres. Diem tenir els peus a terra com a signe d'estabilitat i seny. Ens aferrem per gravetat a la seva superfície i sota ella hi situem l'infranquejable, els infra-objectes: les mines, els morts, el clavegueram, les societats que ja foren i els imaginaris del subsol. La resistència a entrar en contacte amb aquest baix-món és la que ens porta a construir un aparell de distanciament i prejudici rastrejable en la lingüística i la història material dels sòls.
Què passa si deixem d'associar el progrés al creixement o el fracàs al tocar fons? Per què no parlem de “sobrecontractes” i en canvi si de sobreproducció? Com és que la palabra "esmorteir" ve de mort si el que fa és parar el cop? Sobre-sub, sobre-sub, sobre-sub. Esmorteir l'esmorteït traspassa en vaivé la línia de terra per desordenar-la.Paragraph.
Eulàlia Rovira (Barcelona, 1985) és llicenciada en Belles Arts i ha cursat el màster Art in Context a la UdK de Berlín. La seva pràctica ressegueix els ciments que estructuren la rectitud occidental i com aquests petrifiquen en els cossos i en el llenguatge. Recentment, ha exposat a Twin Gallery (Madrid), Capella de Sant Roc (Valls), Centre d'Art La Panera (Lleida), M|A|C (Mataró), Centre d'Art Maristany (Sant Cugat) o Sala Amadís d'Injuve (Madrid). Des del 2013 també treballa en col·laboració amb l'artista Adrian Schindler. Han exposat al Musée de Bibracte (Saint-Léger-sur-Beuvray, FR), Sala Muncunill (Terrassa), Homesession i Fireplace (Barcelona), i en exposicions col·lectives o screenings com a Galerie Martin Janda (Vienna), àngelsbarcelona, EtHall (l'Hospitalet), Turf Projects (Croydon, UK), Centre Cultural Montehermoso (Vitòria), ZKU - Center for Art and Urbanistics (Berlín) i La Escocesa (Barcelona). Al 2018 van ser premiades amb la beca d'arts visuals de la Fundació Güell.
Deaden the deadened.
It is said that the zenith gaze is the most powerful because from up there the ground is controlled. We say that we have our feet
on the ground as a sign of stability and sanity. We cling to the surface as if it were our base and our limit. And under it, we place
the insurmountable. The invisible, the infra-objects: the mines, the dead, the sewer, the fears and the imaginary of the underworld.
The resistance to coming into contact with this lower-realm is what leads us to build an apparatus of distance and prejudice traceable
in the linguistics and material history of soils.
Why do we associate progress with vertical growth? Why do we fail when we bottom out? Why does "deaden" contain death if it has to stop the blow? Why is there overproduction and by contrast subcontracts?
Deaden the deadened crosses back and forth the ground line in an attempt to deter the hierarchical function of words and the structures that order
an already unstable world.
Artícle of Max Andrews in Frieze HERE
Artícle of Joaquín Jesús Sánchez in Art Forum HERE
It is said that the zenith gaze is the most powerful because from up there the ground is controlled. We say that we have our feet
on the ground as a sign of stability and sanity. We cling to the surface as if it were our base and our limit. And under it, we place
the insurmountable. The invisible, the infra-objects: the mines, the dead, the sewer, the fears and the imaginary of the underworld.
The resistance to coming into contact with this lower-realm is what leads us to build an apparatus of distance and prejudice traceable
in the linguistics and material history of soils.
Why do we associate progress with vertical growth? Why do we fail when we bottom out? Why does "deaden" contain death if it has to stop the blow? Why is there overproduction and by contrast subcontracts?
Deaden the deadened crosses back and forth the ground line in an attempt to deter the hierarchical function of words and the structures that order
an already unstable world.
Artícle of Max Andrews in Frieze HERE
Artícle of Joaquín Jesús Sánchez in Art Forum HERE