EULÀLIA ROVIRA
|
09.03.2024
Eulàlia Rovira presenta La plaga, el provecho junto a Adrian Schindler en CCEMx (Ciudad de México). Eulàlia Rovira presents The plague, the profit with Adrian Schindler at CCEMx (Mexico City). Eulàlia Rovira presenta La plaga, el profit junt a Adrian Schindler en CCEMx (Ciudad de México). + info |
01.03.2024
Eulàlia Rovira presenta L'espai que ocupa el seu temps en el contexto de la ceremonia del aceite, organizada por Cal Cego, Col·lecció d'Art Contemporani.
Eulàlia Rovira presents L'espai que ocupa el seu temps in the context of the oil ceremony, organised by Cal Cego, Col-lecció d'Art Contemporani.
Eulàlia Rovira presenta L'espai que ocupa el seu temps en el context de la cerimònia de l'oli, organitzada per Cal Cego, Col·lecció d'Art Contemporani.
Eulàlia Rovira presenta L'espai que ocupa el seu temps en el contexto de la ceremonia del aceite, organizada por Cal Cego, Col·lecció d'Art Contemporani.
Eulàlia Rovira presents L'espai que ocupa el seu temps in the context of the oil ceremony, organised by Cal Cego, Col-lecció d'Art Contemporani.
Eulàlia Rovira presenta L'espai que ocupa el seu temps en el context de la cerimònia de l'oli, organitzada per Cal Cego, Col·lecció d'Art Contemporani.
En Llorenç del Penedès hay un campo de olivos que cultivan Isidre y Anna. El primer día que fue, recogían olivas. Otro día volvió cuando podaban. Son árboles de la medida de una persona, los podan así para poderlos abrazar.
Este espacio donde estamos ahora había sido un almacén de fruta, tres generaciones atrás guardaban la fruta que cultivaban en los campos de cítricos de Castelló, antes de venderla al mercado del Born. Muy cerca de aquellos campos de naranjas y limones, hay otros donde yacen unos olivos que rebasan la vida y la medida de una persona, olivos milenarios que parecen fósiles vivientes, criaturas de otro tiempo. Un tiempo que no hemos conocido. Gente de todas partes las viene a ver, y a veces querrían llevárselas, como si teniéndolas pudieran tener también un poco de la sabiduría de estos nudos que trenzan miles de años de paciencia al sol.
La fruta, cuando cae, es como un concentrado de nutrientes que alimenta la semilla que guarda en su núcleo, el potencial de ser fruta otra vez. Cae, germina y crece dibujando círculos como una gota en la superficie del agua. Siempre buscamos adentro, en el centro, en su origen, donde estas anillas lentas, casi geológicas han servido para explicar historias vegetales, antaño, a expensas de su vida. Ahora, con las nuevas tecnologías podemos ver esta vida material a través de la pantalla, adentrándonos en la corteza y después al tronco, resiguiendo con el puntero sus formas sinuosas como si fuera el blando de los dedos.
Aquí, ahora, es el espacio de trabajo del artista, su taller, de forma que la propia historia de este lugar coincide con el espacio que ocupa su tiempo. Esta madera sin vetas, sin anillas, sin olor que lo rodea, sería el sacrificio que el artificio pretende hacer para tenerla cogida entre sus dedos, para entenderla, para medirla en un instante preciso. Es el intento de la traslación del tiempo en espacio, del gesto en forma, del movimiento en imagen.
La práctica artística de Eulàlia Rovira se despliega en una gran variedad de formatos, entre la escultura, la performance, el texto y el audiovisual, pero sobre todo en el entorno de procesos de investigación de largo recorrido y profundidad. A menudo aborda de una manera específica aspectos relativos a un lugar determinado y su arquitectura, la percepción del espacio y las historias que este contiene. Así como la relación con los imaginarios que construyen determinados sentires y como estos se sustentan entre lo individual y lo colectivo, entre los indicios y la especulación. Sus obras son tanto parte como resultado de estas indagaciones que, en la forma del lenguaje artístico y prestando especial atención a los materiales, nos proponen experimentar algo de cada una de sus indagaciones, continuarlas en nuestra experiencia.
En este caso la relación entre la obra y la investigación llevada a cabo se manifiesta en la ensambladura entre dos materialidades: una de aspecto industrial, lisa, aséptica y presente, y otra rugosa, sinuosa y ausente. Una vertical y la otra horizontal. Una continente y la otra contenido. Una monumental y la otra funcional. Y nos propone una forma que participa de esta ensambladura, que, en el momento de rodear la mesa toma forma en cada uno de nuestros gestos, miradas y relaciones tanto en relación a aquello que vemos como a aquello que invocamos. Por otro lado, los cuatro dibujos que culminan este proceso proponen la deriva especulativa que a menudo persigue la artista, invitándonos a imaginar qué pasará con el paso del tiempo. Cómo el espacio presente de la mesa irá reculando ante el espacio ausente del árbol que iría creciendo.
En el título de la propuesta ya hay encapsuladas las palabras esenciales, por eso el texto que lo puede acompañar puede resultar redundante ante la asertividad del título. Solo insistir en un aspecto, y es que muy a menudo el trabajo escultórico de Eulàlia Rovira se desarrolla a partir de un gesto, un gesto en el espacio del cual nos quiere hacer partícipes: empujar, rodear, mirar arriba, mirar debajo....
Caterina Almirall
In Llorenç del Penedès there is a field of olive trees cultivated by Isidre and Anna. The first day she went there, they were picking olives. Another day she came back when they were pruning. These are trees the size of a man, and they prune them so that they can hold them.
The place where we are now was a fruit warehouse, where three generations ago they stored the fruit they grew in the citrus groves of Castelló before selling it to the market in the Born. Very close to these fields of oranges and lemons, there are others where there are olive trees that exceed the life and size of a human being, thousand-year-old olive trees that look like living fossils, creatures from another time. A time we have never known. People come from all over to see them, and sometimes they want to take them home with them, as if they could have a little of the wisdom of these knots, woven by thousands of years of patience in the sun.
The fruit, when it falls, is like a concentrate of nutrients that feeds the seed, which in its core holds the potential to be fruit again. It falls, germinates and grows, circling like a drop on the surface of water. We always look inside, at the centre, at its origin, where these slow, almost geological rings once served to tell the stories of plants, at the cost of their lives. Now, with the new technologies, we can see this material life through the screen, going into the bark and then into the trunk, following with the pointer its sinuous forms as if it were the softness of our fingers.
Here, now, is the artist's workplace, her workshop, so that the history of this place coincides with the space occupied by her time. This wood, without grain, without rings, without the smell that surrounds it, would be the sacrifice that the artist wants to make in order to hold it between her fingers, to understand it, to measure it at a precise moment. It is the attempt to translate time into space, gesture into form, movement into image.
Eulàlia Rovira's artistic practice unfolds in a variety of formats, between sculpture, performance, text and audiovisual, but above all in the context of long and in-depth research processes. She often deals in a specific way with aspects related to a specific place and its architecture, the perception of space and the stories it contains. As well as the relationship with the imaginaries that construct certain feelings and how these are maintained between the individual and the collective, between clues and speculation. Her works are both part and result of these investigations, which, in the form of an artistic language and with special attention to the materials, propose to us to experience something of each of her investigations, to continue them in our experience.
In this case, the relationship between the work and the research carried out is manifested in the assembly of two materialities: one with an industrial appearance, smooth, aseptic and present, and the other rough, sinuous and absent. One vertical and the other horizontal. One container and the other content. One monumental and the other functional. And it proposes a form that participates in this assemblage, which, at the moment of surrounding the table, takes shape in each of our gestures, glances and relationships, both in relation to what we see and to what we invoke. On the other hand, the four drawings that culminate this process propose the speculative drift often pursued by the artist, inviting us to imagine what will happen with the passage of time. How the present space of the table will recede before the absent space of the growing tree.
The title of the proposal already contains the essential words, which is why the accompanying text may be superfluous, given the assertiveness of the title. I would like to insist on just one aspect, and that is that Eulàlia Rovira's sculptural work is very often developed on the basis of a gesture, a gesture in the space in which she wants us to participate: pushing, surrounding, looking up, looking down...
The place where we are now was a fruit warehouse, where three generations ago they stored the fruit they grew in the citrus groves of Castelló before selling it to the market in the Born. Very close to these fields of oranges and lemons, there are others where there are olive trees that exceed the life and size of a human being, thousand-year-old olive trees that look like living fossils, creatures from another time. A time we have never known. People come from all over to see them, and sometimes they want to take them home with them, as if they could have a little of the wisdom of these knots, woven by thousands of years of patience in the sun.
The fruit, when it falls, is like a concentrate of nutrients that feeds the seed, which in its core holds the potential to be fruit again. It falls, germinates and grows, circling like a drop on the surface of water. We always look inside, at the centre, at its origin, where these slow, almost geological rings once served to tell the stories of plants, at the cost of their lives. Now, with the new technologies, we can see this material life through the screen, going into the bark and then into the trunk, following with the pointer its sinuous forms as if it were the softness of our fingers.
Here, now, is the artist's workplace, her workshop, so that the history of this place coincides with the space occupied by her time. This wood, without grain, without rings, without the smell that surrounds it, would be the sacrifice that the artist wants to make in order to hold it between her fingers, to understand it, to measure it at a precise moment. It is the attempt to translate time into space, gesture into form, movement into image.
Eulàlia Rovira's artistic practice unfolds in a variety of formats, between sculpture, performance, text and audiovisual, but above all in the context of long and in-depth research processes. She often deals in a specific way with aspects related to a specific place and its architecture, the perception of space and the stories it contains. As well as the relationship with the imaginaries that construct certain feelings and how these are maintained between the individual and the collective, between clues and speculation. Her works are both part and result of these investigations, which, in the form of an artistic language and with special attention to the materials, propose to us to experience something of each of her investigations, to continue them in our experience.
In this case, the relationship between the work and the research carried out is manifested in the assembly of two materialities: one with an industrial appearance, smooth, aseptic and present, and the other rough, sinuous and absent. One vertical and the other horizontal. One container and the other content. One monumental and the other functional. And it proposes a form that participates in this assemblage, which, at the moment of surrounding the table, takes shape in each of our gestures, glances and relationships, both in relation to what we see and to what we invoke. On the other hand, the four drawings that culminate this process propose the speculative drift often pursued by the artist, inviting us to imagine what will happen with the passage of time. How the present space of the table will recede before the absent space of the growing tree.
The title of the proposal already contains the essential words, which is why the accompanying text may be superfluous, given the assertiveness of the title. I would like to insist on just one aspect, and that is that Eulàlia Rovira's sculptural work is very often developed on the basis of a gesture, a gesture in the space in which she wants us to participate: pushing, surrounding, looking up, looking down...
Caterina Almirall
A Llorenç del Penedès hi ha un camp d'oliveres que cultiven l'Isidre i l'Anna. El primer dia que hi va anar, collien olives. Un altre dia hi va tornar quan podaven. Són arbres de la mida d'una persona, els poden així per a poder-los abraçar.
Aquest espai on som ara havia sigut un magatzem de fruita, tres generacions enrere hi guardaven la fruita que cultivaven als camps de cítrics de Castelló, abans de vendre-la al mercat del Born. Molt a prop d'aquells camps de taronges i llimones, n'hi ha uns altres on jauen unes oliveres que depassen la vida i la mida d'una persona, oliveres mil·lenàries que semblen fòssils vivents, criatures d'un altre temps. Un temps que no hem conegut. Gent d'arreu les ve a veure, i de vegades voldrien endur-se-les, com si tenint-les poguessin tenir també una mica de la saviesa d'aquests nusos que trenen milers d'anys de paciència al sol.
La fruita, quan cau, és com un concentrat de nutrients que alimenta la llavor que guarda al seu nucli, el potencial de ser fruita una altra vegada. Cau, germina i creix dibuixant cercles com una gota a la superfície de l'aigua. Sempre busquem a dins, al centre, a l'origen, on aquestes anelles lentes, quasi geològiques han servit per explicar històries vegetals, antany, a costa de la seva vida. Ara, amb les noves tecnologies podem veure aquesta vida material a través de la pantalla, endinsant-nos a l'escorça i després al tronc, resseguint amb el punter les seves formes sinuoses com si fos el tou dels dits.
Aquí, ara, és l'espai de treball de l'artista, el seu taller, de manera que la pròpia història d'aquest lloc coincideix amb l'espai que ocupa el seu temps. Aquesta fusta sense vetes, sense anelles, sense olor que l'envolta, seria el sacrifici que l'artifici pretén fer per tenir-la agafada entre els seus dits, per entendre-la, per mesurar-la en un instant precís. És l'intent de la translació del temps en espai, del gest en forma, del moviment en imatge.
La pràctica artística d’Eulàlia Rovira es desplega en una gran varietat de formats, entre l'escultura, la performance, el text i l'audiovisual, però sobretot a l'entorn de processos de recerca de llarg recorregut i profunditat. Sovint aborda d'una manera específica aspectes relatius a un lloc determinat i la seva arquitectura, la percepció de l'espai i les històries que aquest conté. Així com la relació amb els imaginaris que construeixen determinats sentirs i com aquests es sustenten entre l'individual i el col·lectiu, entre els indicis i l'especulació. Les seves obres són part tant com resultat d'aquestes indagacions que, en la forma del llenguatge artístic i prestant especial atenció als materials, ens proposen experimentar alguna cosa de cadascuna de les seves indagacions, continuar-les en la nostra experiència.
En aquest cas la relació entre l'obra i la recerca duta a terme es manifesta en l'encaix entre dos materialitats: una d'aspecte industrial, llisa, asèptica i present, i una altra de rugosa, sinuosa i absent. Una vertical i l'altra horitzontal. Una continent i l'altra contingut. Una monumental i l'altra funcional. I ens proposa una forma participada d'aquest encaix, que, en el moment d'envoltar la taula pren forma en cadascun dels nostres gestos, mirades i relacions tant en relació a allò que veiem com amb allò que invoquem. D'altra banda els quatre dibuixos que culminen aquest procés proposen la deriva especulativa que sovint persegueix l'artista, convidant-nos a imaginar què passarà amb el pas del temps. Com l'espai present de la taula anirà reculant davant l'espai absent de l'arbre que aniria creixent.
En el títol de la proposta ja hi ha encapsulades les paraules essencials, per això el text que el pugui acompanyar pot resultar redundant davant de l'assertivitat del títol. Només insistir en un aspecte, i és que molt sovint el treball escultòric d'Eulàlia Rovira es desenvolupa a partir d'un gest, un gest en l'espai del qual ens vol fer partícips: empènyer, encerclar, mirar amunt, mirar a sota....
Aquest espai on som ara havia sigut un magatzem de fruita, tres generacions enrere hi guardaven la fruita que cultivaven als camps de cítrics de Castelló, abans de vendre-la al mercat del Born. Molt a prop d'aquells camps de taronges i llimones, n'hi ha uns altres on jauen unes oliveres que depassen la vida i la mida d'una persona, oliveres mil·lenàries que semblen fòssils vivents, criatures d'un altre temps. Un temps que no hem conegut. Gent d'arreu les ve a veure, i de vegades voldrien endur-se-les, com si tenint-les poguessin tenir també una mica de la saviesa d'aquests nusos que trenen milers d'anys de paciència al sol.
La fruita, quan cau, és com un concentrat de nutrients que alimenta la llavor que guarda al seu nucli, el potencial de ser fruita una altra vegada. Cau, germina i creix dibuixant cercles com una gota a la superfície de l'aigua. Sempre busquem a dins, al centre, a l'origen, on aquestes anelles lentes, quasi geològiques han servit per explicar històries vegetals, antany, a costa de la seva vida. Ara, amb les noves tecnologies podem veure aquesta vida material a través de la pantalla, endinsant-nos a l'escorça i després al tronc, resseguint amb el punter les seves formes sinuoses com si fos el tou dels dits.
Aquí, ara, és l'espai de treball de l'artista, el seu taller, de manera que la pròpia història d'aquest lloc coincideix amb l'espai que ocupa el seu temps. Aquesta fusta sense vetes, sense anelles, sense olor que l'envolta, seria el sacrifici que l'artifici pretén fer per tenir-la agafada entre els seus dits, per entendre-la, per mesurar-la en un instant precís. És l'intent de la translació del temps en espai, del gest en forma, del moviment en imatge.
La pràctica artística d’Eulàlia Rovira es desplega en una gran varietat de formats, entre l'escultura, la performance, el text i l'audiovisual, però sobretot a l'entorn de processos de recerca de llarg recorregut i profunditat. Sovint aborda d'una manera específica aspectes relatius a un lloc determinat i la seva arquitectura, la percepció de l'espai i les històries que aquest conté. Així com la relació amb els imaginaris que construeixen determinats sentirs i com aquests es sustenten entre l'individual i el col·lectiu, entre els indicis i l'especulació. Les seves obres són part tant com resultat d'aquestes indagacions que, en la forma del llenguatge artístic i prestant especial atenció als materials, ens proposen experimentar alguna cosa de cadascuna de les seves indagacions, continuar-les en la nostra experiència.
En aquest cas la relació entre l'obra i la recerca duta a terme es manifesta en l'encaix entre dos materialitats: una d'aspecte industrial, llisa, asèptica i present, i una altra de rugosa, sinuosa i absent. Una vertical i l'altra horitzontal. Una continent i l'altra contingut. Una monumental i l'altra funcional. I ens proposa una forma participada d'aquest encaix, que, en el moment d'envoltar la taula pren forma en cadascun dels nostres gestos, mirades i relacions tant en relació a allò que veiem com amb allò que invoquem. D'altra banda els quatre dibuixos que culminen aquest procés proposen la deriva especulativa que sovint persegueix l'artista, convidant-nos a imaginar què passarà amb el pas del temps. Com l'espai present de la taula anirà reculant davant l'espai absent de l'arbre que aniria creixent.
En el títol de la proposta ja hi ha encapsulades les paraules essencials, per això el text que el pugui acompanyar pot resultar redundant davant de l'assertivitat del títol. Només insistir en un aspecte, i és que molt sovint el treball escultòric d'Eulàlia Rovira es desenvolupa a partir d'un gest, un gest en l'espai del qual ens vol fer partícips: empènyer, encerclar, mirar amunt, mirar a sota....
Caterina Almirall
|
14.06.2023
Eulàlia Rovira participa en la exposición Ple de Forats en el Centre d’Arts Santa Mònica. Eulàlia Rovira takes part in the exhibition Ple de Forats at the Centre d'Arts Santa Mònica. Eulàlia Rovira participa a l’exposició Ple de Forats al Centre d’Arts Santa Mònica. + info |