Pauline Fondevila / Samuel Labadie   Dibujar en un mundo malo

​Que el mundo sea malo lo consideramos un hecho. Que nos toque dibujar en este mundo es otro hecho, pues es el mundo que habitamos y del cual no podemos escapar. Entonces, ¿qué significa dibujar en un mundo tal? ¿Qué es esto de pasar los días dibujando? ¿No sería mejor hacer otra cosa? ¿Ser activista, por ejemplo? ¿Dibujar en un mundo malo conlleva una responsabili- dad especial? ¿Es algo que influye en nuestra línea, en nuestro trazo, en los soportes que elegimos, en los motivos que usamos y las temáticas que abordamos? Ese mundo malo, ¿tiene alguna relevancia en nuestro gesto, consciente o inconscientemente? ¿Y qué dibujar en un mundo malo?

Esta exposición es una conversación, un tanto desordenada, sin principio ni final, con sus momentos de fragilidad e inseguridad, como los propios materiales de la expo: papel, tinta, cartón, arcilla. Producimos estos grandes dibujos como dos jugadores de ajedrez que van dibujando las casillas de su tablero a medida que se desarrolla la partida, usando notas dibujadas de nuestros cuadernos, detalles olvidados o juzga- dos insignificantes en su momento, pruebas abandonadas, relevamientos varios, de formas y motivos. En este juego hay algo del Squiggle game teorizado por Winnicott para las terapias con niños: uno produce un garabato abstracto y el otro tiene que transformarlo en un dibujo que haga sentido, de algún modo. Fuimos avanzando cada uno con sus peones, sus tácticas, sus trampas, sus obsesiones, sus aperturas favoritas, acompañados por múltiples referentes y fantasmas. Algunos de hecho viven en la biblioteca de cartón donde juntamos tapas de libros y colillas de cigarrillos, palabras y humo, humo y palabras. Porque de algo estamos seguros, es que en este mundo malo conversar con un amigo mientras cae la noche es algo precioso.



Que el món sigui dolent ho considerem un fet. Que ens toqui dibuixar en aquest món és un altre fet, perquè és el món que habitem i del qual no podem escapar. Llavors, què significa dibuixar en un món tal? Què és això de passar els dies dibuixant? No seria millor fer una altra cosa? Ser activista, per exemple? Dibuixar en un món dolent comporta una responsabilitat especial? És una cosa que influeix en la nostra línia, en el nostre traç, en els suports que triem, en els motius que utilitzem i les temàtiques que abordem? Aquest món dolent, té alguna rellevància en el nostre gest, conscientment o inconscientment? I què dibuixar en un món dolent?

Aquesta exposició és una conversa, una miqueta desordenada, sense principi ni final, amb els seus moments de fragilitat i inseguretat, com els mateixos materials de l'expo: paper, tinta, cartó, argila. Produïm aquests grans dibuixos com dos jugadors d'escacs que van dibuixant les caselles del seu tauler a mesura que es desenvolupa la partida, fent servir notes dibuixades dels nostres quaderns, detalls oblidats o jutjats insignificants en el seu moment, proves abandonades, rellevaments varis, de formes i motius. En aquest joc hi ha alguna cosa del Squiggle game teoritzat per Winnicott per a les teràpies amb nens: un produeix un gargot abstracte i l'altre ha de transformar-lo en un dibuix que faci sentit, d'algun mode. Vam anar avançant cadascun amb els seus peons, les seves tàctiques, els seus paranys, les seves obsessions, les seves obertures favorites, acompanyats per múltiples referents i fantasmes. Alguns de fet viuen a la biblioteca de cartó on ajuntem tapes de llibres i burilles de cigarrets, paraules i fum, fum i paraules. Perquè d'alguna cosa estem segurs, és que en aquest món dolent conversar amb un amic mentre cau la nit és una cosa preciosa.



That the world is bad is a fact. That we have to draw in this world is another fact, because it is the world we inhabit and from which we cannot escape. So, what does it mean to draw in such a world? What does it mean to spend our days drawing? Wouldn't it be better to do something else? To be an activist, for example? Does drawing in a bad world entail a special responsibility? Is it something that influences our line, our stroke, the supports we choose, the motifs we use and the themes we deal with? Does this bad world have any relevance in our gesture, consciously or unconsciously? And what to draw in a bad world?

This exhibition is a conversation, somewhat disorderly, without beginning or end, with its moments of fragility and insecurity, like the materials of the exhibition itself: paper, ink, cardboard, clay. We produce these large drawings like two chess players drawing the squares of their chessboard as the game unfolds, using notes drawn from our notebooks, details forgotten or judged insignificant at the time, abandoned evidence, various surveys of forms and motifs. In this game there is something of the Squiggle game theorised by Winnicott for therapies with children: one produces an abstract scribble and the other has to transform it into a drawing that makes sense, somehow. We moved forward, each one with his pawns, his tactics, his traps, his obsessions, his favourite openings, accompanied by multiple references and ghosts. Some of them in fact live in the cardboard library where we put together book covers and cigarette butts, words and smoke, smoke and words. Because one thing we are sure of is that in this bad world, chatting with a friend while night falls is a precious thing.