Sergio Prego · Overflow
En los sofisticados interiores en los que discurre la película El rostro ajeno (1966) de Hiroshi Teshigahara se repiten elementos decorativos de cerámica, vasijas y figuras, que parecen corresponderse con la antigüedad japonesa vinculada a la tradición Shinto. En concreto, aparecen figuras, imágenes, de terracota Haniwa de uso ritual y funerario del periodo Kofun, del siglo III al VI. Estas se caracterizan por estar modeladas del mismo modo que vasijas o recipientes, acumulando tiras de arcilla colocadas en círculo alrededor de la cavidad interior. De esta manera, se minimiza la masa y el grosor de la arcilla, como se tiende a hacer en cerámica, con el objeto de evitar que las tensiones de dilatación y retracción de la cocción ocasionen fracturas o grietas. Las cavidades oculares y la boca ofrecen oscuras aperturas al hueco interior de las figuras con estructura básica de receptáculo. Si bien estos orificios revelan una configuración análoga a la de una vasija o cántaro, por otra parte arruinan su función esencial de contenedor de fluidos.
En els sofisticats interiors en els quals discorre la pel·lícula El rostre aliè (1966) de Hiroshi Teshigahara es repeteixen elements decoratius de ceràmica, atuells i figures, que semblen correspondre's amb l'antiguitat japonesa vinculada a la tradició Shinto. Concretament, apareixen figures, imatges, de terracota Haniwa d'ús ritual i funerari del període Kofun, del segle III al VI. Aquestes es caracteritzen per estar modelades de la mateixa manera que atuells o recipients, acumulant tires d'argila col·locades en cercle al voltant de la cavitat interior. D'aquesta manera, es minimitza la massa i el gruix de l'argila, com es tendeix a fer en ceràmica, amb la intenció d'evitar que les tensions de dilatació i retracció de la cocció ocasionen fractures o esquerdes. Les cavitats oculars i la boca ofereixen fosques obertures al buit interior de les figures amb estructura bàsica de receptacle. Si bé aquests orificis revelen una configuració anàloga a la d'un atuell o càntir, por una altra part arruïnen la seva funció essencial de contenidor de fluids.
In the sophisticated interiors where Hiroshi Teshigahara's film The Face of Another (1966) unfolds, decorative elements of ceramics, vessels, and figurines are repeated, seemingly corresponding to ancient Japanese art linked to Shinto tradition. Specifically, terracotta Haniwa figurines —images— appear, used in ritual and funerary practices during the Kofun period (3rd to 6th centuries). These are characterized by being modeled in the same way as vessels or containers, by accumulating strips of clay placed in a circle around the inner cavity. This minimizes the mass and thickness of the clay, as is common in ceramics, in order to prevent the expansion and contraction stresses of firing from causing fractures or cracks. The eye sockets and mouth offer dark openings into the hollow interior of the figures, which have a basic receptacle structure. While these openings reveal a configuration analogous to that of a vessel or pitcher, they also ruin their essential function as a fluid container.