Eulàlia Rovira · Clin.
clin.
Para conseguir ciertas imágenes hay que torcer el cuello.
Son perspectivas que no esperan a nadie y por eso cuesta habitarlas.
Pero cuando estás ahí, perdiendo tu propio eje, los demás empiezan a hacerse visibles.
Como si ver tuviera algo que ver con desorientarse.
Y es que cuando uno se coloca en ángulo, otras cosas suceden.
Quizá porque ningún ángulo existe por sí solo. Siempre se abre o se cierra en relación a algo.
Intento cortar cosas con diferentes ángulos y me doy cuenta de que no tengo herramientas para hacerlo si no son rectos.
Así que me dispongo a fabricarlas. Inventar sistemas que no se venden para conseguir un corte de 12,5º, o uno de 39º.
Cada línea que recorto se convierte en polvo. El polvo vuela por la habitación. Parece buscar los vértices y los encuentra. Los delata y los redondea.
Para conseguir ciertas imágenes hay que torcer el cuello.
Son perspectivas que no esperan a nadie y por eso cuesta habitarlas.
Pero cuando estás ahí, perdiendo tu propio eje, los demás empiezan a hacerse visibles.
Como si ver tuviera algo que ver con desorientarse.
Y es que cuando uno se coloca en ángulo, otras cosas suceden.
Quizá porque ningún ángulo existe por sí solo. Siempre se abre o se cierra en relación a algo.
Intento cortar cosas con diferentes ángulos y me doy cuenta de que no tengo herramientas para hacerlo si no son rectos.
Así que me dispongo a fabricarlas. Inventar sistemas que no se venden para conseguir un corte de 12,5º, o uno de 39º.
Cada línea que recorto se convierte en polvo. El polvo vuela por la habitación. Parece buscar los vértices y los encuentra. Los delata y los redondea.
clin.
Per aconseguir certes imatges cal torçar el coll.
Són perspectives que no esperen ningú i per això costa habitar-les.
Però quan hi ets, perdent el teu propi eix, els altres comencen a fer-se visibles.
Com si veure tingués alguna cosa a veure amb desorientar-se.
I és que quan un es col·loca en angle, passen altres coses.
Potser perquè cap angle existeix per si sol. Sempre s’obre o es tanca en relació amb alguna cosa.
Intento tallar coses amb diferents angles i m’adono que no tinc eines per fer-ho si no són rectes.
Així que em disposo a fabricar-les. Inventar sistemes que no es venen per aconseguir un tall de 12,5º, o un de 39º.
Cada línia que retallo es converteix en pols. La pols vola per l’habitació. Sembla buscar els vèrtexs i els troba. Els delata i els arrodoneix.
Per aconseguir certes imatges cal torçar el coll.
Són perspectives que no esperen ningú i per això costa habitar-les.
Però quan hi ets, perdent el teu propi eix, els altres comencen a fer-se visibles.
Com si veure tingués alguna cosa a veure amb desorientar-se.
I és que quan un es col·loca en angle, passen altres coses.
Potser perquè cap angle existeix per si sol. Sempre s’obre o es tanca en relació amb alguna cosa.
Intento tallar coses amb diferents angles i m’adono que no tinc eines per fer-ho si no són rectes.
Així que em disposo a fabricar-les. Inventar sistemes que no es venen per aconseguir un tall de 12,5º, o un de 39º.
Cada línia que retallo es converteix en pols. La pols vola per l’habitació. Sembla buscar els vèrtexs i els troba. Els delata i els arrodoneix.
clin.
To capture certain images, you have to twist your neck.
These are perspectives that wait for no one, which is why it’s hard to inhabit them.
But when you’re there, losing your bearings, others begin to come into view.
As if seeing had something to do with losing your bearings.
And the fact is, when you position yourself at an angle, other things happen.
Perhaps because no angle exists on its own. It always opens or closes in relation to something else.
I try to cut things at different angles and realise that I have no tools to do so unless they’re straight.
So I set about making them. Inventing systems that aren’t sold on the market to achieve a 12.5º cut, or a 39º one.
Every line I cut turns to dust. The dust swirls around the room. It seems to seek out the corners and find them. It gives them away and rounds them off.
To capture certain images, you have to twist your neck.
These are perspectives that wait for no one, which is why it’s hard to inhabit them.
But when you’re there, losing your bearings, others begin to come into view.
As if seeing had something to do with losing your bearings.
And the fact is, when you position yourself at an angle, other things happen.
Perhaps because no angle exists on its own. It always opens or closes in relation to something else.
I try to cut things at different angles and realise that I have no tools to do so unless they’re straight.
So I set about making them. Inventing systems that aren’t sold on the market to achieve a 12.5º cut, or a 39º one.
Every line I cut turns to dust. The dust swirls around the room. It seems to seek out the corners and find them. It gives them away and rounds them off.